Pere Solà i Busquets ha estat director general d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya (2007-2011), premi nacional d’Urbanisme l’any 1987 i director del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Vic, pioner en la incorporació de la perspectiva de salut i que ha estat guardonat aquest any amb el Premi Catalunya d’Urbanisme Manuel de Solà Morales. Actualment, dirigeix el Consorci Urbanístic del Centre Direccional de Cerdanyola del Vallès (Parc del Sincrotó Alba). Com a director acadèmic del nou postgrau en Urbanisme i Salut de la UPC School, ens exposa en aquesta entrevista els reptes de futur de l’urbanisme, que ens exigeixen repensar la ciutat en clau de salut.
- Com ha canviat la planificació urbanística en els darrers anys i a quins reptes s’hi enfronta actualment?
D’un planejament físic i morfològic del territori atent al creixement extensiu, a resoldre les mancances d’equipaments i serveis, prioritzem ara la planificació que té com a objectiu refer, reciclar i reurbanitzar la ciutat amb principis de cohesió social, compacitat, mixticitat d’usos, el verd urbà, la mobilitat i les condicions ambientals destinades a fer la ciutat més habitable i saludable.
- La pandèmia global de la COVID-19 ens ha fet situar la salut al centre de la vida. Fins a quin punt és important que l’hàbitat on vivim integri també la perspectiva de la salut?
Sí, aquesta pandèmia ha sacsejat els pilars en què es basava el nostre estil de vida i ens ha fet replantejar les prioritats. També hem vist que altres models de vida més respectuosos amb el medi ambient són possibles. Esperem que aquesta reflexió que hem fet en termes de qualitat de vida i equitat en l’educació i la salut continuï amb el temps i no tornem a temps passats, i que avancem en els aspectes positius en aquesta “nova normalitat”.
És evident que el nostre hàbitat ha d’integrar la perspectiva de salut per tal de garantir la nostra seguretat i qualitat de vida.
La pandèmia, però també el confinament, han posat en evidència mancances de les nostres ciutats, com ara la necessitat de més espais verds de proximitat, comerç de barri o infraestructures per a la mobilitat activa. I justament aquests són alguns dels determinants urbanístics que tenen una gran incidència sobre la salut.
L’any 1948, l’OMS va definir el concepte “salut” com a “no només l’absència de malaltia, sinó com un estat complet de benestar”. Per tant, parlar de salut és parlar de qualitat de vida, i des d’aquest punt de vista la pandèmia ens pot haver ajudat a reflexionar sobre com el nostre entorn fomenta o ens impedeix dur l’estil de vida saludable que volem.
- S’estima que en els pròxims 20 anys al voltant del 70% de la població mundial viurà en àrees urbanes. Quins són els factors que intervenen en construir una ciutat saludable?
L’evidència científica és molt clara. En els darrers anys s’han publicat diversitat d’articles i investigacions en revistes científiques que mostren les connexions entre l’entorn urbà i la salut.
Entenent la salut des de la triple perspectiva (salut física, salut social i salut ambiental), els aspectes urbans que incideixen sobre la salut tenen relació amb 4 grans blocs: la densitat de l’entorn urbà, la connectivitat, la mixticitat dels usos i l’entorn natural.
Sabem, per exemple, que el fet de disposar de zones verdes properes a les escoles, als hospitals i als habitatges no només té efectes positius sobre la qualitat de l’aire, sinó també sobre els indicadors d’activitat física, malalties cardiovasculars, depressió o benestar emocional. La proximitat als equipaments, als serveis i al comerç redueix els comportaments sedentaris i millora les competències socials i la percepció de benestar i qualitat de vida.
Són només alguns exemples de com des de la planificació urbanística, que decideix on situar una zona verda o quins usos seran admesos en cada espai, és possible actuar per aconseguir una ciutat més saludable.
- Com podem mesurar la influència d’aquestes accions sobre la qualitat de vida dels habitants? N’hi ha evidència científica?
Les evidències científiques ens demostren que aproximadament el 70 % de la nostra salut depèn de l’espai i l’entorn on desenvolupem la nostra vida, és a dir, de la combinació entre hàbits de vida, entorn construït, entorn natural i relacions socials.
L’ISGlobal (Institut de Salut Global de Barcelona), que forma part de l’equip docent del curs, és una institució d’excel·lència en la investigació constituïda per institucions acadèmiques i governamentals i de l’àmbit hospitalari i que acumula en l’àmbit de la salut global 30 anys d’experiència contribuint a l’esforç de la comunitat internacional, sempre amb l’objectiu d’afrontar els reptes de la salut en un món globalitzat.
- Al mes de març posareu en marxa la 1a edició del postgrau en Urbanisme i Salut: El Planejament Urbanístic com a Eina de Salut. Quin és l’objectiu d’aquesta nova proposta formativa?
L’objectiu és formar i donar eines de reflexió i treball a tots aquells professionals que intervenen en la planificació i gestió urbanística i també del món de la salut per ampliar els seus coneixements en les interrelacions entre l’entorn urbà i la salut de les persones.
Ha estat complex elaborar aquest primer programa, ja que volíem mostrar el mosaic complet d’aquestes interrelacions, i aprofundir en els criteris per al disseny i la gestió de la ciutat saludable. També volem conèixer a fons els principals projectes, eines i metodologies de treball que s’estan implementant tant al nostre país com a escala internacional en la incorporació de la salut en l’urbanisme i en les polítiques urbanes.
- Mobilitat, biodiversitat, espai públic… són molts els factors que hi intervenen en aquesta temàtica. Com treballeu aquesta multidisciplinarietat en el programa?
Un dels principals reptes del curs és precisament abordar els diferents factors implicats en l’avaluació de l’impacte en salut del planejament, i fer-ho des de la transversalitat. A més d’arquitectes i urbanistes de reconegut prestigi, hem incorporat a l’equip docent a un gran nombre professionals reconeguts en els diferents camps: Xavier Querol en qualitat de l’aire, Màrius Navazo en aspectes de mobilitat, l’ISGlobal pel que fa als principals aspectes de salut associats a l’entorn urbà i l’evidència científica, Carme Rossell per tractar la biodiversitat o també experts assessors de l’OMS, entre altres. No ha estat fàcil, però pensem que per tal d’abordar els reptes que tenim al davant hem d’integrar la sensibilitat, els enfocaments i coneixements de les diferents disciplines, anant més enllà de les barreres històriques que han separat els actors implicats en la planificació i la gestió de les ciutats.
D’altra banda, s’inclou explícitament la mirada de salut, incorporant a l’equip docent metges, epidemiòlegs i científics.
Des del nostre punt de vista, la planificació de la ciutat ha d’incloure la perspectiva de salut, però també és important que la medicina redescobreixi la ciutat i el seu potencial per a la salut.
Aviat, el 70% de la població mundial viurà en entorns urbans, i per això és important que la ciutat en si mateixa es pugui convertir en un actiu de salut, i que els professionals de la sanitat s’involucrin en el disseny de la ciutat i en sàpiguen treure el màxim partit.
- Aquest postgrau es desenvolupa conjuntament amb la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Quin és el valor que aporta aquesta col·laboració?
Va ser amb la col·laboració de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya que es va desenvolupar la recerca per dur a terme el projecte pioner d’incorporació d’indicadors de salut en el planejament urbanístic, el POUM de la ciutat de Vic.
La UVic no ofereix estudis relacionats amb la planificació urbana, però sí que té una gran oferta i experiència en estudis relacionats amb la salut. D’aquí que aquesta col·laboració permeti arribar a un públic més ampli.
- El curs es desenvoluparà al Tech Talent Center, en ple 22@Barcelona. Com valora la transformació urbanística que ha patit el barri industrial del Poblenou fins a convertir-se en un districte tecnològic punter?
El 22@ ha estat un cas paradigmàtic de transformació i reutilització. No hi ha dubte que el model s’ha consolidat, tot i que vist des de la perspectiva actual aquest tipus de barris tan especialitzats entren en contradicció amb el model de ciutat mixta i amb barreja d’usos que hauria permès un barri on viure i treballar.
El moviment higienista de finals del s. XIX i principis del s. XX va defensar la “zonificació”, és a dir, l’establiment de cada activitat en un punt de la ciutat, una idea que ara entenem poc adequada pel gran flux de mobilitat que ocasiona.
Aquest model no afavoreix la vida social de la ciutat, que necessita llocs de proximitat per fomentar la cohesió social i noves formes de convivència resultants del teletreball. La pandèmia pot ser el detonant per a la creació de nous espais, on habitatge i oficina puguin arribar a fusionar-se.