Franziska Ullmann es va centrar en la ciutat de Viena per exemplificar els canvis que succeeixen en grans nuclis urbans. La I Guerra Mundial va acabar amb la fisonomia d’una vila construïda en forma radial amb muralles i sistemes de defensa. Els arquitectes encarregats de reconstruir Viena, influïts pel pensament socialdemòcrata, van voler-la dotar de cases mínimes, amb grans blocs d’apartaments i cuines comunitàries. Alguns d’aquests habitatges tampoc no disposaven de lavabo propi, i s’havia de compartir. Així, ara és possible veure a Viena grans moles amb més de mil apartaments. L’accés a aquests pisos era relativament senzill, ja que estava estipulat que el seu cost –sempre de lloguer– no havia de superar el 7% dels ingressos dels seus habitants. Ja als anys 70 es va construir tenint en compte altres vectors, com la importància de les zones verdes, o el de fer un ús democràtic del espai exterior. També es van començar a utilitzar elements industrials pre-fabricats, per donar resposta a una societat que creixia exponencialment i que reclamava més habitatge.
Ullmann també va analitzar quin és el model de ciutat que millor s’adapta a la composició actual de les famílies, especialment pensant en les dones i les seves necessitats vitals a mida que passa el temps. L’experta austríaca va dibuixar tres possibles escenaris. En el primer d’ells, una dona treballadora sense fills estableix un patró de comportament triangular, que la fa bascular entre tres espais diferents: el lloc de treball, el seu apartament i la zona d’oci. Una parella sense fills amplia aquest triangle a l’espai on fa les compres. L’escenari creix encara més quan apareixen els nens, i les necessitats familiars ja inclouen el desplaçament a l’escola i als espais on faran les seves activitats. Facilitar el trasllat entre unes zones i altres, possibilitar l’accés al transport públic i dissenyar zones peatonals de connexió és la tasca de l’arquitecte. “El carrer és una habitació. Una habitació comuna per al consens”, va assegurar l’arquitecta. La convidada és experta en la construcció des d’una “mirada social”, és a dir, tenint en compte variables com la composició social de les famílies o el desenvolupament de la demografia.
El model de família està en procés de transformació, deixant pas a una gran diversitat de formes de convivència. Els projectes d’habitatge s’han de basar en patrons reals i respondre a les necessitats personals en cada moment de la vida. Ullmann va parlar d’un edifici d’apartaments construït a Viena que s’adapta a les característiques dels seus habitants. D’una banda, les primeres plantes del bloc es destinen a joves estudiants. Es tracta de mini-lofts que satisfan les seves demandes, amb no més de 40 metres quadrats, però totalment equipats. La resta de l’edifici es destina a habitatge assistit per a gent gran, que té també unes necessitats especials.
En definitiva, l’objectiu principal del workshop en Patchwork Housing, realitzat en el marc del màster en Laboratori de l’Habitatge del s.XXI de la UPC School, ha estat investigar quins són els grups de persones que constitueixen la nostra societat actual. Aquesta informació ens ajudarà a desenvolupar tipus d’habitatge útils tant per a unes necessitats temporals com per a necessitats a llarg termini.